Fa un parell de dies que vam travessar la línia de Galicia.
Vam sortir de León i un cop deixats els polígons industrials, en el poble de la Virgen del Camino vam agafar una variant del camí que en comptes de fer-nos anar per carretera (andaderos), ens menava camp a través,
i vam passar pels pobles de Fresno del Camino, Oncina de la Valdoncina, Chozas de Abajo i Villar de Mazarife, que era el fi de etapa marcat a la guia que estem seguin, però nosaltres vam seguir fins a Puente i Hospital de Orbigo amb el qual van fer 32 quilòmetres.
El següent dia també volíem fer més del que ens deia la guia i teníem previst arribar a Santa Catalina de Somoza (aprox. 34 km).
Aquest dia vam tenir una sorpresa. Uns quilòmetres després de Santibáñez de Valdeiglesias, poc abans de trobar el “Crucero de Santo Toribio”, vam veure davant nostra una especie de “xiringuito” amb el nom de “Paraiso de los dioses” i per descomptat ens hi vam aturar,
i ens va sortir un noi que ens convidava gratuïtament a menjar el que posava a disposició de tothom: sucs, fruites diverses, cafè, etc...
El noi es deia David i va donar la casualitat que tenia coneguts comuns amb la Mercè, ja que era amic de la Lola i la Eva Carabia. Aquí deixo una fotografia del tal David per si el coneixeu ja que ens va dir que havia anat molt pel "Chic" de Roses.
Ara des de fa dos anys està aquí, entregat cent per cent als demés, dormint al ras i vivint de la providència. Tot ho fa de manera altruista i desinteressada pels pelegrins. Un exemple dels molts que anem veient de com els afectes del camí de Santiago transforma a la gent.
Després vam seguir fins a Astorga,
 |
| Vista lateral de la Catedral d'Astorga |
la capital de la Maragateria. I vam arribar a l’hora de dinar, i vam voler provar el plat típic de la zona: el maragato, i va manar a fer-ho al lloc que ens havien recomanat, el restaurant "Las Termas". Consisteix en una especie de carn d’olla catalana, però la diferencia principal es que es pren en tres plats diferents, un darrera l’altra. En el primer només hi ha la carn, en el segon plat es mengen cigrons amb col, i finalment en el tercer es veu el caldo.
El menjar ens va deixar ben tips, però tot i així vam seguir fins a Santa Catalina de Somoza on vam arribar enfosquin
El següent dia tampoc vam fer cas a la guia, feia molt fred,
pujàvem en direcció a la "Cruz de Ferro", la muntanya més alta que es fa en el Camino de Santiago (uns 1.500 metres), encara que nosaltres en el GR-1 havíem superat moltes vegades aquestes altura, però en aquest cas i havia neu
i desprès de passar per Rabanal del Camino i Foncebadón vam fer una aturada per escalfar-nos en el bar d'un "albergue" que vam trobar
i un cop refets, vam seguir fins passar pel famosa Cruz de Ferro, on la gent deixa una pedra quant hi passa
Després tocava fer la baixada
 |
| Vista del poble de Molinaseca al fons |
en direcció a Molinaseca on volíem dormir, que pertany a la comarca del Bierzo, on es fa un vi amb un varietat que al igual que el "tempranillo" també ens agrada molt, el "mencia".
vam arribar-hi quasi fosc
i jo amb un mal de gola molt gran vaig haver de prendre "Couldina" per mitigar-lo.
El següent día teníem previst fer una etapa també llarga i arribar fins a Vilafranca del Bierzo. Al migdia vam arribar a Ponferrada
una ciutat que ja coneixíem de quant vam fer el "Camino" amb la bici tàndem l'any 2000. Encara ens en recordem dels macarrons que vam menjar, el més dolents que hem menjat mai, i al igual que en aquella època, seguia sense agradar-nos la ciutat. L'únic que val la pena es el castell que hi ha en el centre.
i el demés de la població amb un tó general gris i apagat no val la pena ni comentar-ho.
El mateix caire d'abandonament de Ponferrada, en general es veu en tot el Bierzo amb els camps de vinyes, moltes estan abandonades. A diferencia de La Rioja que es veia molt cuidada, el Bierzo es veu com si estigués de retirada, amb molt camps amb el vi sense recollir, com podeu veure a la següent fotografia
Després de passar per Columbrianos, Fuentes Nuevas i Cacabelos, vam arribar cap a les 18,00h. a Vilafranca del Bierzo, un poble molt escampat al voltant del riu.
Em seguia fent mal el coll, havia agafat un bon refredat. A Ponferrada havia comprat Frenadol i mes Couldina.
A l'endemà teníem que fer una de les etapes més temudes pels que fan el camí, la pujada a O Cebreiro. Eran 28,4 km. que anaven des de els 500 metres d'altura de Vilafranca a on érem fins els 1.300 metres de O Cebreiro.
Era un dia bastant plujós i mentre el camí poc a poc anava pujant vam anar passant pels pobles de Pereje
Trabadelo
am
La Portela de Balcarce
Ambasmestas
Vega de Balcarce
Ruitelan
i Las Herrerias, on vam dinar (20 minuts), just al restaurant que es veu a l'esquerra de la fotografia, un entrepà amb una copa de vi
Estavem a 675 metres d'altura i a partir d'aquí tocava la pujada forta
Anava ploguen de manera intermitent
i a uns quatre quilòmetres ja ho va fer de forma continua. La Mercè, al igual que la he vist durant tot el camí, pujava molt bé però aquest dia no es va posar la caputxa del anorac, com es pot veure en aquesta fotografia passant pel darrer poble: La Laguna
la qual cosa va pagar al dia següent amb un costipat com el que jo portava a sobre.
Vam dormir molt bé en el Hotel O'Cebreiro. L'encarregat ens van explicar la historia del personatge Elias Valiña, que dels anys 70 al 1987, en que va morir, va estar recuperant el camí de Santiago que en aquells temps estava molt mal estat. No estava netejat ni quasi assenyalat. Era un capellà una mica més gran que el senyor que ens ho explicava. Aquí el podeu veure amb el Bisbe de Lugo (es el de la dreta)
Ens va dir que feia dos anys havia donat de baixa el cotxe on anaven junts a senyalitzar el camí, un dia cap a Astorga, un altra cap La Coruña i l'altra cap a un altra costat. Ho feien amb pintura groga ja que era única que havien aconseguit, la que els hi donaven els treballadors que estaven arreglant una carretera de la Diputació de Lugo aprop de O'Cebreiro. Aquest color groc es ara l'oficial en que es fan les fletxes del Camino de Santiago,
i tot gràcies a aquest capellà. Ens va dir que es va morir d'un càncer i quant ens ho explicava li saltaven les llàgrimes. Suposo que pensava com estava d'abandonat i desconegut el poble abans que hi arribés el capellà i gràcies a ell ara tenien el petit hotel.
L'endemà vam sortir de O'Cebreiro
 |
| Església de O'Cebreiro |
al principi amb un pel de pluja
vam anar baixant en direcció al poble de Liñares, i després vam pujar a l'Alto de San Roque
es notava que ja estàvem a Galícia que es un trenca-cames, ara pujar ara baixar, i així cada vegada. Amb pujades de gaire altura però així cada vegada.
Després vam tenir una bona estona de baixada, on tot i la mala visibilitat, es veien unes vistes espectaculars
i així a poc a poc vam arribar fins a Triacastela
on vam dinar i després passant per una variant amb camins i corriols molt bonics
i per petits nuclis de cases
vam arribar al poble de Samos, on vam quedar impressionats amb el seu Monestir, que domina tota la vila
